Fes el teu comentari.

En aquesta secció volem que els lectors expressin les seves inquietuds sobre els seus autors i llibres preferits, en facin suggeriments, etc...

Assa Larson, març 2010


Aquest mes de març comentarem l'obra de l'escriptora sueca Assa Larson,  
Auroral Boreal. Com sempre volem saber la vostra opinió sobre la novel·la amb els vostres comentaris o els vostres vots.

Per accedir a l'entrevista del diari EL Mundo del 17 de juny de 2009 feu clic aquí

Asa Larsson. Aurora boreal, 23 de març de 2010




El club es va iniciar, com és habitual,  amb una introducció del seu coordinador, Alfons Brosel, a l’autora i a l’obra. Com a nota curiosa va comentar que aquesta novel·la havia mantingut despert tota una nit al conegudíssim Stieg Larsson i que aquest “merit” l’havia catapultat a la llista dels més venuts al seu país, en general a tot Europa i també, com no, a Espanya i Catalunya on la seva edició, tant en català com en castellà apareix entre els més venuts del moment.

Va situar l’autora com una representant clara de la intriga nòrdica que fa furor arreu i va repartir una entrevista que se li va fer amb motiu de la seva visita a Catalunya per participar a la Setmana de la Novel·la Negra que es va celebrar fa poques setmanes.

El comentari general dels lectors és que es tracta d’una novel·la fàcil de llegir, molt distreta i molt lineal. Un llibre per “llegir al tren” o “a la platja”. Tothom va estar d’acord en aquest punt, d’entrada no cal buscar gaire més en una novel·la policíaca que té tots els ingredients per ser una novel·la negra a l’ús: un crim, un escenari força tancat, uns policies i un personatge principal que actua com a investigador “de facto”. L’escenari gèlid i l’ambient molt fred contribueix a donar-li originalitat, però la trama es podria haver desenvolupat a qualsevol lloc del món.

D’altra banda se li retreu a l’autora el tractament dels personatges. No estan ben definits, són massa tòpics i els dos bàndols són massa evidents: els bons són especialment bons, Rebeca, el veí de la cabana, la policia embarassada,... i els dolents són completament dolents, l’assassí, els pastors, les dones dels pastors,... Aquest fet resta credibilitat al conjunt.

Tot i que la novel·la és molt lineal Larsson dóna pinzellades cap a d’altres temes que segurament li preocupen com ara l’abús, tant a menors com a adults, les esquerdes de la societat del benestar, el poder de la religió, la importància dels diners i del sexe dins la societat o la manipulació de les persones.

El grup es pregunta quins han estat els motius de l’èxit d’aquesta novel·la, pot ser que el morbo de la religió hi hagi ajudat força, la senzillesa de la trama, la facilitat de la seva lectura, l’atractiu de l’ambientació, però també, i de manera indubtable, la tirada que té tot allò escandinau.  

La conclusió final que se n’extreu és que els llibres més venuts no són necessàriament els més bons, els més innovadors o els millor escrits, són, simplement, els més venuts, que alhora no és sinònim de més llegits.

Muriel Barbery - febrer 2010


Aquest mes de febrer comentarem l'obra de l'escriptora francesa Muriel Barbery, L'elegància de l'eriçó. Com sempre volem saber la vostra opinió sobre la novel·la amb els vostres comentaris o els vostres vots.

Per accedir a l'entrevista del diari Avui del 19 de novembre de 2007 feu clic aquí

Muriel Barbery. L’Elegància de l'eriçó, 25 de febrer de 2010

Dijous 25 de febrer a les 20:30 h. els participants del Club de Lectura es van reunir per comentar el llibre L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery.

Com és habitual l’Alfons Brosel, coordinador del club, es va encarregar de repassar la biografia de l’autora i de fer un breu resum de la novel·la. A partir d’aquí el comentari general i pràcticament unànime és que estàvem davant d’un molt bon llibre esquitxat de frases magnífiques capaces de resumir un pensament. Per tant, l’èxit que el precedeix, premi dels llibreters francesos 2007, traduccions a més de cinquanta llengües, esta completament justificat.

La novel·la es concentra en tres personatges: Renée la portera, Paloma la nena superdotada i Ozu el nou veí japonès. Cada un d’ells, però sobretot els personatges femenins, estan dins un cercle, un món tancat que no obren pràcticament a ningú, talment com un eriçó (d’aquí el títol). Renée i Paloma actuen com eriçons, es cargolen en elles mateixes i treuen les punxes a tot allò exterior. La interconnexió entre els tres cercles, la comunicació i el coneixement mutu fan avançar la novel·la i fan que els punts de vista dels dos eriçons canviïn fins acabar transformant les seves vides.

Un dels protagonistes, Renée, acaba el llibre acceptant la mort des de la seva pròpia vida, en canvi Paloma acaba acceptant la vida des del seu concepte de mort. Si observem aquests canvis de manera global, i amb la “pista” que ens dóna Ozu i tota la fascinació pel Japó que traspua la novel·la, veurem que es va produint un canvi de la filosofia occidental cap a l’oriental. El pas del temps per l’immobilisme i la visió de conjunt per la visió del detall, tot això ens queda molt ben resumit a la darrera escena de la novel·la quan el veí japonès i la nena s’aturen a l’escala, únicament, per “viure el moment”.

Renée, la portera, ens descriu el seu naixement a la vida a partir del món intel·lectual i de la possibilitat d’entendre i de comprendre la vida en si mateixa, però sempre des del punt de vista de la raó i no del sentiment. Sempre prefereix el coneixement a l’emoció, en cap moment és un personatge creatiu si no que beu i transmet tot allò que algú altre ha pensat o expressat abans. Davant d’això el lector no sabrà mai si és realment feliç amb la seva vida i amb el sacrifici de viure una vida que, intel·lectualment, no li pertoca. Ja que fins que no apareix el personatge masculí que imprimeix un canvi de ritme important a la novel·la no veiem Renée realment exultant i deixant-se portar per l’emoció més que no pas per la raó: se’n va a la perruqueria, canvia el vestuari, riu sense vergonya,...

L’acceptació de manera absolutament resignada del seu lloc a la societat, ella està a baix a la seva porteria mentre que els seus amos estan als pisos superiors és una metàfora clara de la classe social a la qual pertany cadascun. Malgrat, o pot ser per què, accepta estar per sota a la piràmide social, i encara es reforça en aquesta idea fent-ne una opció de vida, mor per ajudar algú que està encara molt per sota d’ella.

En el fons percebem a la novel·la un cert ressentiment envers els poderosos alhora que desenvolupa la idea, tot i que de manera moderna i original, de la lluita de classes, el món proletari “versus” del món burgés. Al mig dels dos mons l’exotisme d’Ozu que ni per cultura ni per hàbits és d’aquest món.

La burgesia francesa queda especialment ben retratada amb el pinzell de Paloma. Com que és una d’ells pot descriure’ls de manera exacta, tot i que en aquest cas darrera Paloma veiem el ressentiment de Barbery. La nena ens descriu la vida còmoda de la seva família i veïns, representada per la cura de les plantes, dels animals domèstics i les visites als psicòlegs.

El personatge de Paloma pot semblar per alguns repel·lent i esnob, sobretot al principi del llibre, després aquests trets es van corregint.

El sentit de l’humor, que plana subtil però insistent al llarg de la novel·la, suavitza en molts casos la figura de Paloma, que sense aquests tocs humorístics seria, senzillament, insuportable. L’humor serveix també per submergir Renée en un bany de simpatia ja que sense aquests trets la figura de la portera podria ratllar la sordidesa. El mateix humor ens humanitza també la figura d’Ozu, que esdevé més real alhora que li resta la perfecció que ens el faria absolutament increïble.

Alan Bennet - gener 2010


Aquest mes de gener comentarem l'obre del escriptor i dramatrug Alan Bennet, Una lectora poc corrent. Feu els vostres comentaris al respecte i voteu a la enquesta.

Per llegir l'entrevista concedida al diari El Periódico de Catalunya l'1 de juny de 2008, feu clic aqui

Alan Bennett. Una lectora poc corrent, 28 de gener del 2009

Alfons Brosel, moderador i coordinador del club, va obrir el foc fent un petit resum de la visita d’Emili Rosales a la Biblioteca, tot seguit ja va introduir-se en l’autor i el llibre que ocupava aquest mes el club de lectura.

Va començar desglossant la figura d’Alan Bennett, la seva trajectòria i la seva obra, a partir d’aquí va contextualitzar la novel·la Una lectora poc corrent i va acabar comentant la seva opinió personal sobre aquesta obra.

Després d’això el grup va descriure la novel·la com a breu i fresca, fàcil de llegir, agradable i poc complicada. El conjunt dels tertulians va estar d’acord que es tracta d’una obra molt peculiar i en aquest sentit “molt anglesa” i en general la valoració dels lectors va ser molt positiva.

La imaginació de l’autor per bastir una novel·la amb uns elements, d’entrada, tan poc novel·lescs va quedar fora de tot dubte, Bennett aconsegueix a més una novel·la molt elegant on no hi sobra ni falta res. L’autor es un reconegut guionista televisiu anglès i aquest faceta és molt present a la novel·la, capítols curts que, malgrat el tema no presenta aspectes massa dinàmics, fan avançar la novel·la que no queda parada en cap moment. Les frases enginyoses són també herència de guionista i els protagonistes, força extrems, també. Respecte això sembla clar que degut a la brevetat de la novel·la l’autor no tenia massa possibilitat d’esplaiar-se en els personatge, així els presenta en traç gruixut i amb algun tòpic afegit perquè el lector els copsi de manera ràpida.

La novel·la presenta dos grans temes: el plaer de la lectura i les servituds del poder. El primer d’ells el desenvolupa com si la protagonista principal, la reina, s’enamorés de la lectura amb totes les conseqüències d’un enamorament físic: felicitat, obsessió, ocupació total del temps, ... fins el punt de fer-li canviar de vida, la conseqüència final. D’aquesta manera la monarca va descobrint que té una opinió pròpia i que pot qüestionar també les opinions dels altres, siguin nobles o plebeus. I entrem aquí en el segon tema de la novel·la, el poder: la persona més poderosa d’Anglaterra no pot llegir un llibre amb tranquil·litat, els seus actes estan pautats al mil·límetre i els seus comentaris i converses pactades pels seus secretaris. Està clar que estem parlant d’una novel·la però la realitat no pot allunyar-se tant del que Bennett ens ha escrit. D’aquesta se’ns presenta una reina propera, que ho és per obligació , sense possibilitats d’escapatòria, voltada d’una cort de secretaris i aduladors que massa sovint obliden que a més de reina és una persona de carn i ossos. La combinació del descobriment de la lectura en una persona que sempre ha estat “teledirigida” és un còctel explosiu que explotarà a les darreres pàgines. L’autor aconsegueix millorar la reina com a persona, deixant de banda la imatge que cadascú tingui d’ella. Pot ser també ens volia dir entre línies que la lectura millora les persones. I també entre línies ens fa una picada d’ullet cap al seu món, el món dels escriptors, dels talents reconeguts que no queden gaire ben parats en la trobada amb la reina, es capaç aquí de riure’s d’ell mateix i del seu ofici. Tot plegat amb un fi humor anglès.

Per acabar es va repartir el següent llibre: L’elegància de l’eriçó de Muriel Barbery, que es comentarà dijous 25 de febrer a les 20:30 h. a la Biblioteca